Tres mesos fent autoestop pel Japó, Part 3 (2018)

Volcans espontanis i el gran retrobament a Hiroshima

Una tarda, l’avorriment em va poder, així que vaig decidir visitar un volcà a Kagoshima, que no era gaire lluny d’on m’allotjava.

No vaig haver d’esperar ni un minut abans que un home em recollís al pont de Miyazaki. No només em va portar, sinó que també em va convidar a dinar i em va regalar un poc de te verd abans de deixar-me a Miyakonojo.

Aproximadament mitja hora després, un pare de tres fills em va recollir i em va portar fins al volcà Sakurajima. Vam explorar la zona junts i després, per increïble que sembli, em va portar de tornada fins a Miyazaki!

La cursa cap a Hiroshima: sense internet, sense pla

Uns dies després, va arribar el moment de posar rumb al nord. Tenia el pla de trobar-me amb el meu amic Àlex a Hiroshima. Ell baixaria fent autostop des d’Osaka i jo pujaria des de Miyazaki. L’objectiu era arribar-hi a la tarda, però hi havia un problema: cap dels dos teníem connexió a internet. No teníem manera de saber si realment ho aconseguiríem ni com ens trobaríem.

Des d’allà, una furgoneta on anava una família sencera em va portar encara més lluny. Vaig passar el trajecte xerrant, rient i veient anime a la televisió del cotxe amb els nens.

Quan em van deixar a Yame, la calor era brutal. M’estava pràcticament fregint a la vora de la carretera. Un noi que estava creuant el Japó en moto em va veure i em va donar una Coca-Cola gelada i, poc després, un altre home, preocupat per la calor, em va portar un te. A tots dos: moltes gràcies!

Després d’una llarga espera, dos homes em van portar fins a Koga.

Allà vaig conèixer un grup de nois que sortien de l’illa de Kyushu per tornar a Honshu. Després de quatre hores de trajecte, em van deixar a Miyajima a les vuit del vespre. Finalment, una parella molt amable em va donar l’última empenta fins a Hiroshima.

Em van deixar just davant del Monument a la Pau, un dels pocs edificis que van sobreviure a l’explosió atòmica. Ser allà, enmig del silenci d’un lloc tan històric i tràgic, va ser aclaparador. Vaig passar un temps reflexionant sobre el que va passar en aquell lloc i no vaig poder evitar sentir-me profundament commogut.

Vaig buscar una mica de Wi-Fi per saber de l’Àlex, però els meus missatges no li arribaven. Ell seguia en algun punt de la carretera. Em vaig quedar esperant al costat del monument durant dues hores, perdut en els meus pensaments. Llavors, a mitjanit, vaig mirar a l’altre costat del riu i el vaig veure: allà hi havia l’idiota de l’Àlex! Tots dos haviem aconseguit creuar centenars de quilòmetres en un sol dia per trobar-nos al mig d’Hiroshima. Va ser espectacular.

Vam sopar alguna cosa asseguts en un banc d’un parc i després vam anar a buscar un lloc per dormir. Mentre caminàvem vora el riu, vam veure alguna cosa movent-se. “És un gat? No, un mico! Espera, potser una llúdria? No… és una rata gegant!”. Sincerament, encara no sabem què era, però tenint en compte que estàvem a la ciutat de la bomba atòmica, vam fer broma dient que era algun tipus de monstre radioactiu i vam decidir buscar un lloc més segur!

Després d’explorar portals i terrats, finalment vam trobar l'”hotel” perfecte: un petit santuari al mig de la ciutat. Vam desenrotllar les nostres màrfiles i sacs de dormir. Bona nit, Hiroshima.

Continuarà…

Volcans espontanis i el gran retrobament a Hiroshima

La cursa cap a Hiroshima: sense internet, sense pla

Part 4